Somnis verds, realitats grises: els costos ocults de la transició energètica

Entre l’emergència climàtica i la justícia global: riscos i límits de la diligència deguda en els minerals per a la transició energètica

La transició energètica acostuma a presentar-se com una història de solucions tecnològiques que permetran descarbonitzar l’economia europea. Tot i això, quan es desplaça la mirada cap als territoris on s’extreuen els minerals imprescindibles per a aquesta transició, emergeix un paisatge de vulnerabilitat social i ecològica que qüestiona la narrativa verda dominant. Diversos autors conviden a llegir la diligència deguda no com un simple procediment de gestió de riscos reputacionals, sinó com un instrument jurídic que hauria d’assumir la centralitat dels drets humans i del medi ambient en aquest nou escenari extractiu.

Riscos de drets humans i mediambientals

Els riscos associats als minerals anomenats verds no són qualitativament nous; recullen patrons ja identificats en altres indústries extractives. Així, tres dimensions resulten especialment rellevants per a la transició energètica.

En primer lloc, la degradació ambiental i l’afectació dels mitjans de vida comunitaris. L’informe de Nacions Unides mostra que prop del 50% dels casos d’abusos directes afecten comunitats locals, i que en un 40% d’aquests s’hi constaten danys ambientals que impacten negativament sobre la salut i els mitjans de vida, amb una afectació recurrent de les fonts d’aigua. La contaminació d’aqüífers per metalls pesants, el drenatge àcid i la degradació dels sòls no són fenòmens abstractes: es tradueixen en la pèrdua de terres de cultiu, en la desaparició de recursos hídrics i en malalties que comprometen el dret a la salut i a l’alimentació.

Així, l'obligació de reparar esdevé urgent.

En el context dels minerals per a la transició, aquesta perspectiva permet llegir l’extractivisme verd com una forma d’erosió de capitals ecològics que són, alhora, condicions materials per a l’exercici de drets humans bàsics, plantejant una paradoxa.

En segon lloc, la vulneració dels drets de pobles indígenes i comunitats rurals. De nou, les dades de les Nacions Unides mostren que una part significativa dels casos estudiats afecten comunitats, mitjançant impactes sobre terres, recursos naturals i participació en la presa de decisions. Així, subratllen que les empreses no només causen danys directament, sinó que sovint es beneficien d’actuacions abusives d’Estats o tercers actors, la qual cosa revela l’existència de complicitats estructurals.

Finalment, l’explotació laboral i les noves formes d’esclavitud en les cadenes de valor. L'informe de les Nacions Unides conclou que les activitats empresarials afecten tot l’espectre de drets laborals (des de la llibertat sindical fins al dret a un entorn de treball segur), i que un percentatge elevat dels casos indirectes d’abusos recau en proveïdors situats en regions com l’Àfrica o Amèrica Llatina.

En l’àmbit dels minerals per a la transició, aquestes formes d’explotació es manifesten especialment en la mineria artesanal i a petita escala, sovint integrada a les cadenes globals per mitjà d’intermediaris i traders que escapen, en gran mesura, de l’escrutini públic. El desajust entre el poder econòmic que genera la transició energètica i la precarietat de les persones que extreuen els minerals constitueix un dels punts cecs més profunds de l’actual model de descarbonització.

El règim europeu de diligència deguda

A escala europea, la diligència deguda en matèria de sostenibilitat s’ha anat configurant com un procés de gestió de riscos que depassa la mera estratègia d’imatge corporativa.

La Directiva (UE) 2024/1760 sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat (CSDDD) és, una peça central, ja que exigeix integrar la diligència deguda en les polítiques empresarials, controlar activitats que suposin un risc elevat per als drets humans i laborals, dissenyar plans climàtics i garantir l’accés al remei, incloent-hi un règim de responsabilitat civil.

Des d’una perspectiva teòrica, aquest marc permetria abastar també els riscos associats als minerals crítics: les cadenes de valor de matèries primeres fonamentals són reconegudes com a particularment exposades a pertorbacions i riscos socials, ambientals i de governança, i es reclama reforçar-ne la resiliència integrant la sostenibilitat en la governança empresarial. L’analogia amb altres instruments sectorials mostra, a més, que la Unió ja ha utilitzat la diligència deguda com a eina per vincular comerç de recursos naturals i protecció ambiental, tot i que fins ara l’èmfasi ha recaigut sobretot en l’agroindústria.

Tanmateix, quan es passa d’aquesta lectura potencial a una anàlisi crítica, emergeixen diversos límits. L’ECCJ, en la seva anàlisi de la proposta de directiva, subratlla que l’abast subjectiu continua essent estret: l’instrument se centra en empreses molt grans, ignorant que la mida i la facturació no són indicadors fiables de la capacitat d’una empresa d’impactar negativament sobre els drets humans i el medi ambient. Això és problemàtic en sectors com el comerç de minerals, on societats amb pocs treballadors però alt volum de negoci poden tenir un paper determinant en la configuració de pràctiques abusives.

Pel que fa a l’abast material, l’ECCJ denuncia que la definició d’impactes ambientals es limita a una llista reduïda de vulneracions de normes internacionals, en un context en què el mosaic de convenis existents no cobreix tots els danys possibles; s’hi reclama explícitament la inclusió de “tota mena de danys ambientals”, incloses les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i els impactes climàtics de les cadenes de valor.

Finalment, cal destacar que el règim europeu que representa l'ECCJ ofereix un marc conceptual i jurídic potent per abordar els riscos dels minerals crítics, però el seu disseny actual (en termes d’abast, de profunditat i de mecanismes d’aplicació) encara no garanteix que les comunitats afectades per l’extractivisme verd vegin efectivament protegits els seus drets.

Propostes

Des d’una perspectiva acadèmica i normativa, es proposen dues línies de millora complementàries.

Reorientar l’abast de la CSDDD i d’altres instruments europeus cap a un veritable enfocament basat en el risc, especialment en sectors extractius. Això implicaria:

• establir criteris específics per incloure tots els actors que operen en cadenes de valor de minerals crítics;

• incorporar explícitament el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat com a impactes a identificar, prevenir i mitigar, tal com proposa l’ECCJ, de manera que les emissions associades a l’extracció, processament i transport de minerals passin a ser objecte directe de les obligacions de diligència deguda;

• reforçar la responsabilitat civil, assegurant una distribució més equitativa de la càrrega de la prova i facilitant l’accés al remei a través de mecanismes col·lectius i de suport a les víctimes.

  
  

En segon lloc, situar la participació comunitària i la protecció de defensores i defensors en el centre dels processos de diligència deguda. L’Acord d’Escazú, per exemple, ofereix una arquitectura de drets (accés a la informació ambiental, participació pública en la presa de decisions i accés a la justícia) que resulta especialment pertinent per a projectes extractius en territoris vulnerables.

Aplicat als minerals crítics, això es concretaria en:

• l’establiment d’obligacions clares de consulta prèvia, lliure i informada a comunitats indígenes i rurals abans d’autoritzar projectes miners, dotant aquestes comunitats d’un poder real de veto, entre d'altres;

• la creació de mecanismes de queixa i remei co-dissenyats amb les comunitats afectades, amb garanties específiques per a les persones defensores de drets humans i ambientals.

• l’exigència de processos de traçabilitat i transparència que facin públic l’origen dels minerals i la informació essencial sobre impactes i mesures de mitigació, d’acord amb les recomanacions de l’ECCJ sobre comunicació significativa i cartografia de la cadena de valor.

  
  

Aquestes propostes no pretenen substituir l’arquitectura normativa existent, sinó aprofundir-la en una direcció coherent amb els Principis Rectors de l’ONU: la diligència deguda com a procés continu, participatiu i orientat al remei, i no com un exercici de conformitat formal.

Reflexió final: urgència climàtica i límits infranquejables

En el context plantejat, es confronten dues urgències que sovint es presenten en oposició: la climàtica i la social.

La pregunta sobre la legitimitat d’accelerar l’extracció de minerals crítics només pot respondre’s afirmant que l’emergència climàtica no autoritza la creació de noves zones de sacrifici. La transició energètica no serà justa si es construeix sobre la negació dels drets de les comunitats que habiten els territoris rics en recursos. L’única sortida coherent amb un enfocament basat en drets consisteix a assumir que la descarbonització ha d’anar acompanyada de reducció de la demanda material, de canvis en els patrons de consum i mobilitat, i d’una diligència deguda robusta que garanteixi que, allà on sigui inevitable extreure minerals, aquesta activitat respecta límits ecològics i drets humans infranquejables.

En definitiva, l’enfocament reforçat de diligència deguda només adquireix sentit si entenem que el clima i els drets humans no són dos objectius a negociar, sinó dos criteris simultanis de legitimitat de qualsevol política de transició energètica.